Traductor

dimarts, 15 de març de 2016

UN CONVENI “SENSE RETALLADES”, DIUEN, I EL PRIMER QUE PACTEN ÉS NO PAGAR SALARI!

Circ. 009/2016
Circular completa (PDF): català / castellano 
El Plus Conveni, retallat!
A finals d’aquest mes, a BMN, ens pertocava cobrar el Plus Conveni en la seva integritat. Aquest Plus consta d’una part fixa i d’una part variable (aquesta darrera, gairebé per tots els nivells, de superior import). Doncs, l’ACARL, i els sindicats UGT, CSICA i CCOO, que demanaven signatures i cridaven les plantilles a concentrar-se per un Conveni “sense retallades”, han acordat, ep!, sense seguir el procediment legal establert per a una modificació substancial de condicions de treball, NO PAGAR ARA la part variable! (i ja veurem què passa amb ella) A canvi de què?, us demanareu. D’alguna cosa MATERIAL? Els sindicats varen demanar que l’ACARL retiràs les seves pretensions en els temes de mobilitat geogràfica i jornada partida. La CIC no es tancava en banda, però volia una contraprestació REAL, no sobre FUTURIBLES! Així, es va contestar a la pretensió de l’ACARL de retallar el Plus Conveni amb un quid pro quo equivalent: CIC demanava l’eliminació del tipus sòl als préstecs d’empleat! L’ACARL NOMÉS va estar per retirar de la negociació l’empitjorament de la mobilitat geogràfica i UGT, CSICA i CCOO varen acceptar!
Però, algú recorda d’on ve el Plus Conveni?
El Plus Conveni, no va ser gratis. Es va introduir al Conveni a canvi (i així ho deia el propi redactat) de la polivalència funcional, amb la consegüent eliminació de les escales i les categories professionals. A què treu cap ara que els mateixos inventors en regalin la major part a canvi d’un “ja ho veurem”? I més encara quan hi ha plantilles, com la de BMN!, que encara pateixen per les dues parts: reduccions salarials i, també, acords de mobilitat geogràfica, signats pels mateixos retalladors que no varen tenir cap trauma per botar-se les proteccions del Conveni a l’ERO de BMN, per exemple! El que calia al Conveni era reforçar les obsoletes proteccions, perquè després de la Reforma Laboral els antics redactats convencionals de comissions de servei i trasllats són un vertader colador per on s’escapen vides laborals, especialment de residents a les illes! Per UGT i SESFI (CSICA), viure a una illa és el mateix que viure al continent! Que tothom ho tengui clar!
Si ahir no s’hagués signat res, a final de mes haguéssim cobrat el Plus sencer i la mobilitat geogràfica seguiria estant limitada a 25 km. La Confederació CIC, on s'inscriu UOB, no ha signat aquesta reculada. Perquè una retallada d'aquest estil, a quinze dies vista de la seva percepció, acceptant com a contrapartida una expectativa no és altra cosa que una renúncia en tota regla a la defensa dels interessos laborals!
La negociació, segons els totmhobec i amendic!

Per un Conveni sense retallades!
Per un Conveni just i sense retallades!
Per un Conveni just!
Per un Conveni!
Per favor, firmam ja?

Nota sobre les excedències (1961)
Consultada la nostra assessoria jurídica, entenem que l’ampliació de l’acord d’excedències voluntàries retribuïdes per als treballadors i treballadores de BMN nascuts a l’any 1961, pel que fa a la conveni especial amb la Seguretat Social, no revesteix cap perill específic distint dels coneguts fins ara (s’estigui en actiu o en excedència dels anys 1960 i anteriors).
Sí que caldrà, en algun aspecte secundari, acomodar l’acord de 10 de desembre de 2015 a aquesta ampliació, cosa que defensarem en la sessió de la Mesa Negociadora.

Quan un cul s’enganxa a una cadira
Article d’opinió, per Pere Cardús CardellachVilaweb 10-3-2016
És molt lluny, ja, el maig del 1990. Encara no s’havien fet els Jocs Olímpics de Barcelona. Feia tan sols un any de la caiguda del Mur de Berlín. Terra Lliure era activa i acabava d’atemptar contra els jutjats de Manresa, Terrassa i Badalona. Encara no s’havia fundat la Universitat Pompeu Fabra. Faltaven set mesos per al debut de Pep Guardiola com a jugador del primer equip del Barça. Havien alliberat Nelson Mandela tot just dos mesos abans, després de 27 anys de captivitat. Lituània s’acabava d’independitzar de la Unió Soviètica. Ucraïna encara no. Saddam Hussein planificava en silenci la invasió de Kuwait.
El maig del 1990 encara havia de néixer la nedadora Mireia Belmonte i l’escriptor Manuel de Pedrolo era viu. Al món hi governaven Bush (el pare), Helmut Kohl, François Mitterrand, Giulio Andreotti, Mikhaïl Gorbatxov, Felipe González i (alerta!) Margaret Thatcher. A Jordi Pujol encara li quedaven tretze anys de presidència. A Joan Lerma, quatre. A Gabriel Cañellas, cinc de sencers. Benazir Bhutto, que era primera ministra del Paquistan, esdevenia la primera governant de l’era moderna que portava al món una criatura durant el seu mandat. McDonalds obria el seu primer establiment a Moscou. La República d’Estònia restablia el nom formal i els símbols oficials i una setmana després les forces pro-soviètiques intentaven reconquerir-hi el poder, però n’eren expulsades pels estonians. Borís Ieltsin esdevenia el primer president electe de la República Socialista Federada Soviètica de Rússia.
Han passat gairebé 26 anys d’aquell maig del 1990. Han canviat moltíssimes coses. Internet, les tecnologies de la informació i la comunicació, l’explosió de la indústria audiovisual… Tot això eren hipòtesis que tot just començaven a treure el cap. Algú que ara tingui cinquanta-nou anys, el maig del 1990 potser en tenia trenta-quatre. Deu anys abans, el 1980, aquesta mateixa persona tenia vint-i-quatre anys.
Pujol va ser president de la Generalitat 23 anys. Josep Lluís Núñez va ser president del Barça 22 anys. Joan Rosell va ser al capdavant de Foment 16 anys. Buff! Quedaven ben enganxats a la cadira, oi? Ja ho diuen que el poder és addictiu. La renovació, l’aire fresc. Les noves idees. Les cares noves. Les noves generacions… Res de res. ‘Volem limitació de mandats!’ diuen alguns. Jo penso que, si no en fem un gra massa, la limitació de mandats és molt necessària. Us imagineu algú que guanya set eleccions consecutives pràcticament sense oposició ni contrincants?
El maig del 1990 Josep Maria Àlvarez era escollit secretari general del sindicat UGT a Catalunya. D’això ja fa 26 anys. El sindicalista català ara vol rellevar Cándido Méndez, que tan sols fa 22 anys que és secretari general d’UGT a Espanya.
No res. Que hi ha coses que canvien i n’hi ha que no.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.